Tho be or not tho be.

THO BE OR NOT THO BE,

 

 

actualitatpolítica.cat

 

 

No és el moment de dividir, sinó tot el contrari, sempre és i ha de ser i en qualsevol segon, minut, dia ho, any, per totes i tots nosaltres els catalans, el millor moment, per sumar, Intel-ligèncias, voluntats, esforços, i sacrificis, per arrengar-nos un objectiu, la “Unió”, totalment indestriable, de la raó de les nostres forces.
Apreuades companyes. De l’ANC després de fer-me una molt dura i meditada reflexió personal, de qualcuns anys de permanència, i participació-col-elaboració amb l’entitat, he arribat a un punt, en el fet,  que personalment, crec, que no és l’ANC, que jo vaig conèixer, almenys sota la meva humil i modesta opinió, i des de ja fa, un temps, en trobo que ara, no en sento, ni tampoc, tinc cap sintonia, ni política, ni d’encaix, amb les actituds (des del meu punt de vista), poc ortodoxes, ni tampoc en les maneres, de fer i de voler exigir de fer, als partits independentistes, fins i tot voler, provocar un enfrontament, a vegades caïnita, entre ells, per poder aconseguir, aquest somni comú de moltes i molts catalans, d’ací, nouvinguts, forans, i de tota mena, gràcies a la diversitat, i la pluralitat de la ciutadania catalana, parlin el que parlin, vinguin d’on vinguin, i com deia un dels nostres vells polítics, “És català, tot aquell, que treballa, i viu aquesta meravellosa terra catalana”:
Això tant i tan sublim, és un fet indestriable des de fa moltes i moltes generacions, que ha esdevingut la imatge icònica i veritable de la nostra identitat, com a Poble, País i Nació, he de dir que jo mai he acceptat l’endogàmia (jo la vaig patir, per raons personals de la meva família, quan vaig haver de residir, a altres indrets, fora de Catalunya, i puc afegir que no en guardo cap bon record), i encara m’atreviria a dir que fins i tot he pogut veure ací, a Catalunya, i al segle XXI, certes maneres d’actuar, d’una forma, encara més classista, com així ho és l’homogàmia.
Jo vull tant com l’ANC, el fet de poder aconseguir, com més aviat millor, arribar a poder, d’una manera cívica, pacifica i consensuada, construir un Nou Estat, amb la gent d’aquest País, i no tinc cap preocupació, ni per als seus orígens, ni de les llengües, en què parlin, ans el contrari, el que, si de veritat, ens ha de preocupar a tothom, és el trist fet, del que nosaltres, no sabem, ho no volem comunicar-nos correctament, directament, i racionalment.
És a dir, ens manca, una gran virtut, com així ens passa, el no saber fer una comunicació, correcta, fiable, integradora, real, i veritable, que es pugui constatar, però mai imposar, si realment volem aconseguir més i més ciutadans, que creguin que els hi cal reflexionar, per propi interès i convenciment, amb quina ha de ser, la veritable i única raó, d’aquesta dicotomia, que té la nostra veritable història, en vers a la història, prefabricada a través dels segles de l’historicisme espanyol.
Crec que paga la pena llegir a Leopold von Ranke, i molt especialment,  amb el seu primer llibre envers la Història i l’Historicisme, ell creu, que ha de ser el passat, perquè l’Historiador no te’l suficient coneixement, ni boca per poder fer-ho, sense haver-hi posat l’accent fonamentalment, amb la utilització d’un mètode, el filològic, per al que recorre, a creure amb els documents escrits oficialment, i ens ho demostra amb el seu llibre “Història dels Pobles Romans i Germànics”, publicat l’any 1824, per al que s’arriba ràpidament al reconeixement, que no es pot fer una novel·la, quan es parla d’Història, ans al contrari s’ha de fer amb el ple, coneixement, de tota la documentació existent, per així poder constatar la veritat de tot allò que va succeir.
Doncs bé ara i amb aquests moments, no és el moment de voler despertar una altra vegada una DUI, l’addició, de tots els resultats, obtinguts l’1 d’octubre del 2017, ens mostra fefaent-ment, que no tenim tota la capacitat inprescindible, per poder fer-ho, amb totes les seves conseqüències i a favor nostre, per tant, crec que hem d’esgotar al màxim totes les possibilitats de bastir ponts, d’una manera civica i pacifica, però constant i sense defallir, en cap moment, per poder arribar així al diàleg, un fet, quelcom almenys,  fins ara, no habitual, ni tampoc practicat, ho volgut per els governs espanyols d’abans ni d’ara, com no sigui sempre el mateix, portar a la taula del dialeg polític, als exercits, i amb la utilització de les seves armes, i en contra del seus adversaris politics, per alló que un almirall espanyol, Casto Méndez Núñez, va dir el dia 2 de Maig de l’any 1866, “Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra”, així és justificaba un bombardeig a una ciutat oberta i pacifica al continent sudamericá, res els ha cambiat, ni per res volem cambiar, del seu perillos, ultranacionalisme, orgullòs, i prepotent, la tasca a fer esdevindrá durá, feixuca, i plena de paranys, i de compromisos, que mai probablement els governants espanyols tindrán, la voluntat de complir, temps al temps, tot s’acaba i tot pot cmbiar.
No caiguem de nou amb el parany, de la solidaritat europea, ni de l’ús molt “SUI-GENERIS” de la Democràcia encara, més ho menys orgànica del Regne d’Espamya.
Ni obviem nosltres, de cap manera, el greuge que va patir Sir Winston Churchill, quan després de ser considerat un heroi, per haver portat al Regne Unit a guanyar la II Guerra Mondial, és va tornar a presentar de nou i per tercera vegada a la elecció per esdevindre de nou primer ministre, i no va guanyar les eleccions, perque?, doncs, molt senzillament, no va ser mai capaç de voler ni de saber comunicar al poble anglosaxó, durant el llarg transcurs de la guerra, la veritat, ni la realitat, d’una manera senzilla, entenedora i veritable, dels esdeveniments, que succeïen, dia a dia, mes a mes, i any per any, així doncs, el meus dubtes, i la meva qüestió és, podríem fer-ho nosaltres tot el contrari, que Sir. W. Churchill, apartir d’ara, recordant-nos, sempre d’aquesta trista anècdota, fet ara, tots nosaltres una seriosa i més adient reflexió, per arribar a la nostre Itaca imaginaria?
No tinc res més a dir envers la meva sol·licitud per donar-me de baixa.
Salut i República.
Gonçal Bayó i Canut

actualitatpolitica.cat

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s