
Tot fa pensar que la manifestació d’aquest Onze de Setembre superarà tots els rècords. Venint com venim de l’octubre republicà del 2017 i, sobretot, de la consegüent repressió duríssima contra l’independentisme, tothom veu què pot significar. Un any després de l’aplicació del 155, el fracàs de la política repressiva no pot ser més evident. El país es manté ferm i dempeus, disposat a continuar lluitant i a fer efectiva la República. I l’intent de decapitació no ha aconseguit l’efecte d’esmorteir-lo ni d’anul·lar-lo. Ben al contrari, sembla que el fa créixer.
Aquest intent d’escapçar-lo, amb presons i exilis, ha aconseguit, això sí, de desorientar-nos. Ara fa un any, quan érem en aquesta manifestació i a les portes del referèndum, tots sabíem què faríem i quins passos ens tocaven. En canvi, avui només sabem que resistirem com calga, però els mesos van passant sense que el govern i els partits polítics concreten gran cosa. Ni tan sols han engegat aquell Consell de la República que tothom va dir que era la peça clau per a institucionalitzar la nova situació nascuda del primer d’octubre