Cada Onze de Setembre, tots ho sabeu bé, ha estat decisiu per a encarrilar el procés. Els qui omplen els carrers obliguen la classe política a prendre decisions perquè els recorden que hi ha un país disposat a fer allò que siga. Vist així, l’Onze d’enguany serà estrany, però és a les vostres mans que no ho siga. Serà estrany perquè d’entrada no és clar què hi anem a reclamar. És clar que ha de ser que volem la República i la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Però, com? És molt difícil de definir només amb un clam quina és la voluntat de milions de persones i, tanmateix, hi ha tantes coses que hauríem d’intentar aclarir amb la marxa de dimarts…

Segons com vaja la manifestació, podrem deduir molt bé si una majoria prou gran està d’acord amb el govern i els seus actes o no. Si estem d’acord amb cadascun dels tres partits independentistes i allò que fan o no. Si estem d’acord d’acceptar les conseqüències del judici sense desobeir o no. Si volem que s’engegue el Consell de la República o no. Si podem acceptar que el parlament retire la condició de diputats als represaliats. Si estem d’acord amb què fa el parlament o no. O si calen noves eleccions per a entendre on som ara. Hauríem de saber si la gent està d’acord que cal construir un espai a l’esquerra que intente incloure els comuns per a créixer d’aquesta manera. O si empènyer ja és prou. I com cal afrontar les eleccions municipals, especialment a Barcelona. I si trobem raonable que el joc de partits hi torne a generar l’oportunitat de tenir un batlle no independentista…

La manifestació, doncs, pot ser aquesta onada que torne a empènyer la classe política un any més. Però aquesta vegada això dependrà més que mai de cada manifestant, de cadascú de vosaltres, dels vostres crits, de les vostres pancartes, dels vostres cartells, de què hi puguem observar, de les sensacions que faça aquella gernació aplegada a la Diagonal.

Per això és molt important que, si voleu independència, dimarts hi crideu clarament a favor. I que si voleu unitat, crideu unitat. I que si creieu que les coses no es fan bé, que crideu que cal no fer ni un pas enrere o que hi expresseu el vostre desacord. O, a l’inrevés, és molt important que no crideu tot això si esteu d’acord que ara cal començar un període destinat a demanar un referèndum acordat amb Madrid. Personalment, observaré la manifestació amb un gran interès cercant indicis per a valorar si allò que discuteixen als palaus concorda amb què es diu als carrers o no. Perquè aquest, i exposat cruament, és el gran dubte que tinc ara i avui. I tinc moltes ganes de contrastar-ho amb els amos veritables del procés d’independència, amb vosaltres, la gent del carrer.