RAMÓN COTARELO I LES SEVES MAGISTRALS, OPINIONS POLÌTIQUES

RAMÓN COTARELO : “Per impedir la investidura hauran d’envair el parlament i tancar-lo”

R

 Per: Pere Cardús

Què passa entre el Consell d’Estat espanyol, Sáenz de Santamaria i els mitjans espanyols? No s’acaben de posar d’acord?
—Passa que continua en funcionament la llei de l’embut d’aquesta dictadura. Perquè resulta que l’informe contrari a la investidura telemàtica dels lletrats del parlament, que no és vinculant, l’hauria de fer impossible; i l’informe contrari del Consell d’Estat, que tampoc no és vinculant, al govern li és igual. És a dir, pura llei de l’embut. Això d’entrada. En segon lloc, què és el Consell d’Estat? És un berenador seu! És presidit per Romay Beccaría, que fou ministre del PP, cunyat o gendre de Fraga… És un lloc ple de carques i reaccionaris.
I aquests avisen que no hi ha base per a impugnar prèviament la investidura…
—Si aquests ja diuen al govern que això que vol fer no té cap base, la cosa és més clara que l’aigua. Però el govern està acostumat que els òrgans de l’estat l’obeeixin. Literalment. El Consell d’Estat s’ha revoltat perquè no hi té res a perdre. Però confien que els del Tribunal Constitucional els donin la raó. Per què? Per la llei de l’embut. Aquests individus diuen que s’ha de fer cas a la justícia, però ells la manipulen com els ve de gust. Posen i treuen jutges, els promouen… És així o no? Jo ja no parlo de l’estat espanyol, parlo de la dictadura espanyola.
Per què?
—Perquè això és una dictadura unipersonal i un caprici arbitrari d’un paio i de la senyora que té al costat, que és verí pur. La situació és ridícula. Si el Tribunal Constitucional dóna la raó a la bajanada aquesta que volen fer, reafirmarà la seva condició de consell al servei del govern. De noi dels encàrrecs del govern. Perquè ni el tribunal ni el govern ni ningú no pot impedir una investidura sense cap raó legal per a fer-ho. No hi ha cap norma que impedeixi que un president pugui ser investit telemàticament. Cap ni una. El govern no té inconvenient a continuar fent el ridícul i haver de manifestar-se com allò que és, feixista. Franquistes feixistes.
Per què volen evitar tant sí com no la investidura de Puigdemont?
—Volen que la feina bruta la facin els altres. El Consell d’Estat, el Tribunal Constitucional, els del Tribunal Suprem, que encara són més servils que no els del Constitucional… Però no els quedarà cap més remei que prendre la decisió i assumir-la. I la decisió quina serà? Com ho faran per impedir la investidura telemàtica? Hauran d’envair el parlament. Hauran de suprimir-lo. Tancar-lo.
Ocupar el parlament?
—Ja ho va dir Rajoy. Ja ho va dir fa quatre dies o cinc: ‘Un 155 més dur i més llarg.’ I això vol dir vetar les decisions del parlament, intervenir TV3 i el sistema educatiu. Van a curt termini, a mitjà i a llarg. Però a curt, mitjà i llarg termini de què? De la dictadura. Que ja existeix. A més, amb l’aplaudiment d’una oposició encara més servil que els mitjans de comunicació que tenen al seu servei. Quan dic oposició servil, vull dir tota. No solament el PSOE. També Podem. Que quedi clar. Amb la boca petita i fent veure que no, però ja fan costat al 155. Que és l’arma de la dictadura. L’arma de la dictadura. És això el 155. Quan aquests individus diuen que s’ha d’acatar la llei, volen dir que s’ha d’acatar la seva voluntat. A Espanya no hi ha llei.
Hi ha una llei diferent per als catalans?
—Hi ha 155, que és la suspensió de la llei. I aquesta gent anomenen llei a la suspensió de la llei. I ara tenim que el rei decideix d’anar a fer el ridícul a Davos. Perquè és això el que hi fa, el ridícul. Digueu-me: quin sentit té anar a Davos a dir que Espanya és un estat de dret? El fet d’haver-ho de dir ja demostra que no ho és! Aquest paio, a més de ser un borbó, és imbècil! Però cal ser encara més imbècil per a dir a la gent que és en un estat de dret quan és vigent una norma que el suspèn. Mireu, és evident que el país no es mereix un governant com Rajoy, però és que tampoc no es mereix un rei com aquest. És que són igual d’idiotes.
Quan van convocar eleccions, realment pensaven que les podrien guanyar?
—Crec que tenien l’esperança de guanyar-les perquè ells no es regeixen, segons la meva modesta opinió, per criteris normals com fem els altres. Els sondatges, les enquestes, l’opinió… No. Ells funcionen per criteris de classe. Des del seu punt de vista, les classes populars tan sols poden obeir el seu mandat. Aleshores, convoquen les eleccions per guanyar-les. No és una convocatòria, és una ordre. Quan la senyora Cospedal diu que han convocat les eleccions perquè guanyi el bloc constitucionalista, dóna una ordre. Per ells, les classes populars han d’estar a disposició dels seus capricis.
Com els referèndums de Franco.
—Exacte. Naturalment. Però sense tenir tot el control de la situació com tenia Franco. A aquesta colla se li escapen escletxes i intersticis. No els queda més remei que admetre que la gent pot votar en contra de la voluntat dels qui manen.
I què passarà aquesta setmana?
—Ells tenen la pilota a la teulada. De moment, la cosa que han muntat és l’habitual circ fanfarró dels espanyols. ‘Ocuparem totes les fronteres per terra, mar i aire’, diu aquest ruc beneit que fa de ministre de l’Interior. Aquesta gent es va superant a cada canvi. El ministre del ram anterior ja era un psicòpata. Però aquest ja és indescriptible. Que escorcollaran els maleters dels cotxes! Però, a veure, senyor: la seva intenció, quina és? La dictadura es caracteritza per la indefinició, la inseguretat i la incertesa sobre què pot passar. I, en aquest moment, això també afecta els jutges. Algú pot dir-me quins drets polítics té restringits el senyor Junqueras i quins no? Quina és la situació jurídica dels presos en relació amb els seus drets? No ho sabem. Perquè depèn del caprici d’un jutge que, segons com es llevi i què mengi per esmorzar aquell dia, prendrà una decisió o una altra.
Parleu de l’arbitrarietat i la incertesa jurídica?
—Exactament. En el cas de la investidura passa això mateix. Poden explicar quin és el seu objectiu? Tan sols poden haver-hi dues raons per a aquest desplegament per terra, mar i aire, que diu aquest ximple. Una: impedir l’entrada de Puigdemont a la frontera. I dues: detenir-lo. La primera no és practicable. Què vol dir que vostè no deixa entrar un ciutadà espanyol en territori espanyol? D’acord amb quina llei?
Hi ha una ordre de detenció vigent a l’estat espanyol contra Puigdemont.
—Ah! Aleshores, es fa aquest desplegament per detenir-lo? I si és això, no li sembla que pot enviar una parella de guàrdies civils al parlament, detenir-lo allà i ens estalviem aquest desplegament? L’objectiu no pot ser impedir-li l’entrada a Espanya, que no hi tenim dret. Sigui qui sigui el ministre, per molt que hi hagi una ordre de detenció, ningú no pot negar l’entrada al territori espanyol a un espanyol! És que això seria el súmmum. ‘Vostè no entra al seu país perquè a mi no em dóna la gana!’ No fotem! I si l’objectiu és complir una ordre judicial de detenció, n’hi ha prou presentant-se al parlament. Si Puigdemont torna, anirà al parlament, oi?
Deuen pensar que al parlament tindran dificultats per a detenir-lo
—I com que ells pensen que al parlament hi haurà massa gent, ens hem de gastar uns altres setanta milions per a aquest desplegament? Que no ho veieu, que són uns cretins? Que no ho veieu, que són completament idiotes? Bé, a més de ser uns franquistes, és clar! Què passarà? No ho sabem. Dependrà de fins on estarà disposada a fer ús de la violència, aquesta trepa. Com se’n poden sortir? Ocupant el parlament. Tancant-lo. Emportant-se la gent a la presó un cop més. Naturalment! Fent servir la força bruta. Com qualsevol dictadura. Això és una dictadura. Què més cal per veure-ho?
Puigdemont ha de tornar o s’ha de quedar a Brussel·les?
—Si hi ha el més mínim indici que Puigdemont pot ser detingut, que es quedi allà. Perquè volen això. El volen passejar dalt d’un ase cobert de quitrà. Són així. Són bàrbars. Volen fer un escarment. Volen acollonir la gent. Volen espantar els dos milions i escaig. Volen humiliar Puigdemont. La seva política és la humiliació. És insult, humiliació. ‘Que covard…’ Sempre és així. Tots aquests gossos de la premsa que borden a les ordres del govern, tots fan igual.
Testosterona?
—És clar. Testosterona, abús… Perquè la testosterona, quan et pots endur una bufetada, és més escassa. Oi? La testosterona és gran quan són sis animals pegant una velleta. Però –ha ha!– no sempre és així, oi? Què es pot fer? Si hi ha cap risc que Puigdemont sigui detingut, jo no aniria al parlament. Faria la investidura telemàtica. És clar. Hi té tot el dret del món.
I després la suspèn el Tribunal Constitucional i no es pot formar govern ni governar…
—Que suspèn què?
La investidura.
—Entesos. D’acord. Aleshores, amb la suspensió del Tribunal Constitucional ens reunim i decidim què fem. Però primer, que ho facin. Primer vull veure els fonaments jurídics de la suspensió. Perquè ja he vist els fonaments jurídics de les interlocutòries del Llanera, o Llerana, o com es digui aquest senyor. Que són de fer riure. Són com Roberto Alcázar y Pedrín. Ara vull veure els del Constitucional. I quan passi, si és que passa, si és que passa… Perquè, sobre quina base legal suspendrà la investidura? Sobre quin suport legal? Quin precepte invocarà? El caprici del govern?
Una interpretació esbiaixada del reglament del parlament?
—Del reglament del parlament, no se’n deriva que estigui prohibida la investidura telemàtica. Per poder castigar un fet, ha d’estar taxativament prohibit, amic! Per poder suspendre o prohibir res, has de tenir una norma o una llei que taxativament ho prohibeixi. Una cosa que no és prohibida és permesa.
Parleu del principi d’una democràcia liberal…
—Sí. És un fonament essencial de les democràcies liberals. És clar. Vull veure què diu el Tribunal Constitucional per prohibir. I una vegada ho veiem, actuarem en conseqüència. Ja ho veurem.
A la majoria independentista hi ha veus que diuen que la prioritat és recuperar la institució i governar des del primer minut. Què en penseu?
—Que aquesta és la prioritat? Per descomptat. Però això què vol dir, que com que és la prioritat acceptem la prohibició preventiva i donem per fet que cal investir un tercer? Si és això, s’estarà fent la cosa que vol el govern espanyol. I no. No! Estic d’acord que cal recuperar les institucions i la República ha de començar a funcionar. Hi estic d’acord. Però ha de començar a funcionar com cal. Amb el seu govern legítim i el seu president legítim. I si no és així, hi ha d’haver una causa de força major que ho expliqui. No pot ser que la causa sigui la meva por de la possibilitat d’aquesta causa. No, no… Força’ls a suspendre-ho. No em diguis que com que ho acabaran suspenent, acceptem per endavant la suspensió. No. Això no és intel·ligent. Què es vol evitar? Un endarreriment d’uns dies? Això no és res! No s’ha d’acceptar cap prohibició que no estigui formulada expressament per escrit. Per poder recórrer-la. Si s’accepta la imposició sense que hi hagi un paper escrit que es pugui recórrer, després no podré fer res.
S’haurà cedit al xantatge
—És clar.
Creieu que som en una situació d’empat?
Jo no veig un empat. L’independentisme guanyarà sempre que mantinguem la unitat.
Mireu, no hem de parlar només del govern, cal parlar del bloc del 155, que dóna suport a la política de repressió i d’ocupació militar, perquè la Guàrdia Civil és un cos militar. Aquest bloc és format pel PP, el PSOE i Ciutadans, que són tres quartes parts del congrés espanyol i que no arriba –ha, ha, ha!– ni a la majoria simple del Parlament de Catalunya. Aquesta és la seva debilitat. I el punt fort de l’independentisme és la unitat. És això que ells ataquen sistemàticament. Si llegiu El País, és estrany el dia que no anuncia un xoc terrible entre el PDECat i ERC. I no sé què… i no sé quants… Miren d’atacar el punt fort de l’independentisme, que és la unitat. Mentre hi hagi unitat, guanyem.
Amb tot, comptem més de cent dies de presó de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, uns quants menys de Junqueras i Forn… això no sembla que pugui acabar bé.
—A veure, és que no està bé. El problema ja no és com acabarà. És que no està bé ja d’entrada. Aquesta és una mesura arbitrària coneguda tota la història d’aquest país desgraciat com la ‘justícia de Peralvillo’. Que és la justícia espanyola: primer s’executa el reu i després s’instrueix la causa. Això fan. Han segrestat pseudolegalment uns ciutadans. Perquè encara no pesa cap acusació contra ells. Encara és pitjor: s’inventen els delictes. Això no pot acabar bé? No, no… És que no està bé ara. Qualsevol manera d’acabar-ho, potser serà millor. L’única cosa que es pot fer de manera sensata és aixecar les acusacions. I retirar totes les accions repressives. També aquests embargaments del patrimoni de Mas i els ex-consellers. Que d’això, se’n parla menys que de la presó i l’exili, però que és tan vergonyós o més encara.
Més que la presó?
—Sí. Perquè amb la presó es castiga el suposat acusat, mentre que amb l’embargament del patrimoni castigues el suposat acusat, la seva família i la seva descendència. Això s’ha de retirar immediatament. I si hi hagués una oposició decent a Espanya, si el PSOE no fos un partit venut literalment al franquisme, començaria a propiciar una petició de retiment de comptes a la judicatura. És clar que sí. Aquí hi ha un presumpte delicte de prevaricació de diversos jutges per obediència a les consignes polítiques del govern.—Centreu tota la crítica al bloc monàrquic. Què li falta, a l’independentisme, per poder culminar el seu projecte?
—Res. Que deixin d’obstaculitzar-lo d’aquesta manera injusta, tirànica i dictatorial. No li falta res. L’independentisme va guanyar netament unes eleccions. Té una majoria absoluta al parlament. El parlament ha de ser sobirà. I en conseqüència, no li falta res. Tan sols mantenir la simpatia del parlament. No sé si és cert, però he llegit que Puigdemont, que és un home bo, ofereix la possibilitat d’un nou referèndum. Molt bé. Sí. És raonable. Entesos… En el cas que fos acceptat i controlat internacionalment, i totes les parts es comprometessin amb el seu caràcter vinculant, fantàstic. Però no es tracta de si falta res a l’independentisme. Ja ha fet allò que havia de fer per aconseguir el seu propòsit. Ara tan sols cal assegurar el suport i que no disminueixin els votants independentistes. Això és tot.
Per exemple, a escala internacional no s’ha aconseguit d’obrir cap escletxa a la Unió Europea…
—Em permeteu una observació? Perquè aquesta és una queixa que es fa sovint. Que Europa no es mou… Que no alcen la veu a favor nostre… Una queixa molt amarga. D’acord. Ara imagineu que no fóssim en aquesta Europa que no es mou. Què hauria passat? Doncs que ja haurien bombardat Barcelona. No trobeu?
Possiblement…
—Doncs no cal que Europa es mogui. N’hi ha prou que hi sigui. Amb això ja hem guanyat que no puguin cometre les atrocitats i barbaritats que estan disposats a cometre. Cal matisar aquest argument sobre el paper d’Europa. Paciència, ciutadà, paciència! De moment, hem aconseguit que no ens hagin cascat. I això ho hem d’agrair als europeus. Perquè si fos per aquesta trepa, l’A por ellos s’hauria convertit en una cosa molt pitjor. La qüestió internacional es va fent bé. La internacionalització que ha aconseguit Puigdemont ha estat bestial. Bestial! Ha deixat el govern espanyol amb el cul a l’aire. El seu lideratge s’ha enfortit molt. Té una potència mediàtica i propagandística tremenda. Ha legitimat la causa catalana. Ha posat Catalunya al mapa als ulls del món sencer. Què voleu demanar als mandataris europeus? Si Europea és un club d’estats! I una cosa és allò que diuen en públic, però en privat diuen una cosa ben diferent.
Així, la República i el seu reconeixement són una qüestió de temps sense necessitat de fer nous fulls de ruta?
—Tot és qüestió de temps a la vida. Fins i tot que siguem aquí nosaltres dos tan gratament. És clar. No cal inventar cap més full de ruta. Cal continuar pel camí que hem seguit. La iniciativa política la marca l’independentisme. Sempre ha estat així. Aquesta és la clau. Aquella trepa no té cap iniciativa política. No tenen res de res. No tenien ni idea de què passava a Catalunya. I continuen sense entendre-ho. Ja veurem quina forma prendrà ara la iniciativa política independentista. Però coneixent Puigdemont com el coneixem, se’n pot esperar qualsevol cosa. Perquè és un home amb una quantitat sorprenent de recursos. Dit d’una altra manera, si no fos per Puigdemont, no hi hauria hagut 1 d’octubre. Cal confiar-hi.
I si l’estat espanyol reacciona amb un nou 155, caldrà respondre de manera diferent?
—Per descomptat. Però no m’atreveixo a dir quina ha de ser. Això és una decisió de la gent. Però la gent que es va encarar a deu mil antiavalots armats fins a les dents disposats a atonyinar fins a la seva mare, la gent que va plantar cara a la barbàrie l’1 d’octubre i que després va fer la vaga del dia 3 i que es va presentar a Brussel·les el 7 de desembre, aquesta gent té molt de valor. I tot allò que faci aquesta gent, d’acord amb les institucions, les entitats i tot el moviment, segur que estarà ben fet. Si algú tenia l’esperança que tot això es desinflés, ja l’ha perduda. Aquí no es desinfla res.

Per : PERE CARDUS

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s