DECADÈNCIA

DECADÈNCIA

 

JOAQUIM Mª PERRAMON (Economista)

Fa poc ha estat notícia el canvi de president a Telefònica. L’interès d’aquesta empresa és que és un paradigma del model econòmic de creixement elegit per l’Estat Espanyol. En aquests moments Telefònica és la multinacional del sector de les telecomunicacions més important d’Europa i la cinquena en el món i té seu a Madrid.
La societat sempre ha estat vinculada al poder polític. Durant el franquisme l’Estat era el principal accionista amb un 80 per cent del capital l’any 1945 que va anar descendint fins el 32 per cent l’any 1993 per necessitats de capital i tecnologia. Malgrat aquest descens el negoci de l’empresa depenia de la bona relació amb el poder i el govern de torn nomenava el president de la companyia.
En la època de la UCD el president va ser Salvador Sánchez´Teheran (1980-1982), en la socialista Luis Solana (1982.1989) i Cándido Velázquez (1989-1996); posteriorment amb el PP Juan Villalonga (1996-2000) i César Alierta (2000-2016). Amb el relleu del PP el PSOE (2004-2011) s’acaben els relleus de presidents segons el color polític perquè les grans empreses ja estan internacionalitzades.
El primer pas a la internacionalització va ser la privatització. El ministre d’economia de l’època, Carlos Solchaga i el vicepresident del govern Narcís Serra, del PSOE, foren els artífexs dels canvis legislatius necessaris materialitzats en la Llei de privatització de 1995 i la privatització va culminar l’any 1996; per tant J.M. Aznar se la trobà pràcticament feta.
Un segon aspecte clau de la internacionalització va ser l’entrada en vigor de l’euro l’any 2002 que va permetre disposar de capital financer a llarg termini per poder abordar el mercats de Amèrica llatina.
Ara bé la internalització, abans de la privatització i abans de l’accés al mercat de capitals que possibilitava l’euro, ja era un objectiu de la companyia (i de l’Estat espanyol a la Unió Europea des de 1986). En aquest sentit l’any 1995 el Secretari d’Estat Nord-americà, Warren Christopher, definia Telefònica com el principal instrument de la política exterior espanyola a Amèrica Llatina.
Un dels càrrecs més curiosos de Telefònica és el president de la comissió d’afers internacionals, un diplomàtic, de la noblesa espanyola amb grandesa i ex Cap de la Casa del Rei.
El nou president de Telefònica, José Maria Alzarez-Pallete, ja no l’ha elegit el govern de torn sinó el president sortint. És un executiu que va fer carrera a Amèrica Llatina primer on assumí la màxima direcció del grup i posteriorment a Europa.
Continua, això sí, una fortíssima influència política i una presència de polítics, tant del PP com del PSOE en els òrgans de govern o direcció. El mateix fenomen de Telefònica s’ha vist en altres grans empreses amb una evolució molt similar pel que respecta a la seva relació amb el poder i internacionalització. D’aquestes empreses en diuen ‘campeones nacionales’; potser el nom se li va ocórrer a algun habitual de la Llotja del Real Madrid.
No hi ha dubte que Telefònica és una gran empresa, moderna i internacional. D’altres campeones nacionales com ara Endesa, que acabat sent campioni nazionali, no es pot dir el mateix. El problema d’aquest model econòmic i polític espanyol és que Espanya, tot i els seus ‘campeones’, ha acabat amb una crisi que es resumeix dient que la taxa d’atur és del 20 per cent. El fenomen recorda les èpoques del Imperio quan la la classe dominant estava coberta d’or i plata (de la conquesta) i la població patia una misèria extrema.
Els campeones nacionales (telecomunicacions, banca, constructores i elèctriques) fora de l’entorn estricte de Madrid on concentren les seves seus, no sembla pas que estirin del teixit productiu cosa que si que fan els ‘campions’ d’altres països que son més productius i menys polítics.
En un context on l’economia s’ha internacionalitzat i, sobretot, europeitzat, i on el control d’aquestes empreses escapa els estats, el que interessa és que s’imposi la lliure competència i amb això els preus de lliure competència, la qual cosa no és fàcil perquè aquests sectors regulats a Europa no s’han liberalitzat i cada Estat de la Unió protegeix els seus. No hi ha mercat comú.
De moment, comparat amb altres països, l’evolució del preu de l’electricitat és d’escàndol, les administracions no paren de fer obres inútils (AVE, radials, aeroports absurds…) que solament afavoreixen les constructores, la banca torna a donar crèdits per comprar habitatges per sobre del seu valor (les bombolles son cares però no les paguen ells!) …
Sense una base productiva (no política) això del Imperio acaba en decadència. Les grans empreses haurien de posar el mateix interès en la seva modernització empresarial com en la modernització d’un sistema polític que resulta penós per ranci com s’ha fet. Hi ha la referència europea (no perdem el nord).

Joaquim Mª Perramon

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s