SENY I DIALEGS PER LA COMPRENSIÓ, SEGONS FÉLIX VILLAGRASA

ÈDIP, PALEOLIBERALISME I FRONTPOPULISME

 

 

FOTO DE FELIX VILLAGRASA

 

FÈLIX VILLAGRASA | @FVillagrasa.

Qualsevol persona amb un mínim de seny i de capacitat de reflexió fa temps que ha superat la consideració de la política en base a la divisió dretes/esquerres, perquè el món modern és fet de les aportacions de tots els sectors ideològics i de pensament, fins i tot de l’anarquisme, i perquè les aberracions comeses procedeixen de tots els angles d’un sistema bipolar de vida que molta gent encara no ha superat.

El segle XXI es construeix i es construirà a partir de les bones idees col·lectives, de la raó i de la justícia, vinguin d’on sigui els arguments. No hi ha ningú que tingui l’exclusiva de la veritat. Les decisions comunes han de ser considerades, rumiades i practicades a partir d’allò que marca l’interès de tots, referendat per la majoria, per una societat informada i instruïda tant com sigui possible. Perquè allà on predomina la ignorància i l’analfabetisme funcional, el triomf de la demagògia, del populisme i de la manipulació és inevitable.

Catalunya no és exempta d’il·lusos en mans de fabricants de consignes. De vegades, però, el pensament polític defectuós procedeix de la totemització dels partits (partir és dividir) i de la poca capacitat per valorar les virtuts dels rivals, a qui solament se li carreguen els deutes i mai els mèrits. ¿Podem, per exemple, dubtar que el moment que viu avui el país, amb un moviment independentista mai somiat, tot i que esquarterat, i fins enfrontat, es deu a la política quietona dels governs de CiU en l’ensenyament durant vint-i-tres anys, seguits de la inèrcia dels set tripartits? L’ensenyament és vital en la configuració de la consciència nacional dels pobles. Mai hi havia hagut tants anys d’escola en català. Els governs de Jordi Pujol i posteriors van posar les bases del present, els gestors, els mestres i professors, els mitjans. I tot això amb una senzilla i precària autonomia, sempre pendent del fil del conflicte competencial (de forma calcada a la Segona República i les seves mancances), que ha permès ensenyar en la llengua pròpia del país. Perquè una llengua no és solament la seva ciència filològica, sinó que transmet valors i cosmovisions concretes, especials i diferenciades, sovint intraduïbles, i en el cas català, fàcilment universalitzables.

Un dels resultats de la guerra espanyola del segle XX va ser el manteniment de l’endarreriment crònic de l’economia hispanocastellana, que en créixer la població, un cop passada la postguerra, va anar canalitzant els excedents demogràfics cap al nord industrialitzat de l’Estat, i cap a l’estranger. La represa industrial catalana, superant tota mena de dificultats, esdevingué un atractiu natural de mà d’obra espanyola gràcies a la superació de l’autarquia franquista i a la recuperació de mesures liberalitzadores, que van propiciar la creació de l’imaginari consumista seguint el model del capitalisme nord-americà.

Aquella població nouvinguda, sense qualificació ni estudis, omplí les fàbriques i les obres, però fou situada en nous barris i localitats sense gaire contacte amb els indígenes derrotats per la guerra, massa ocupats en la subsistència física i moral. Així, es crearen a Catalunya dos àmbits culturals paral·lels: l’autòcton, asfixiat oficialment, i l’importat, alimentat per una cultura oficial, en el seu propi idioma, i esperonat pel gran invent del moment, generador d’identitat popular: la televisió.
La inòpia virginal de la majoria d’emigrants espanyols feia que no desenvolupessin aquell anticatalanisme visceral que és característic i innat al nacionalisme hispanocastellà, del tot contrari a allò que signifiqui diferència substancial respecte a la seva visió preconcebuda de la seva Espanya ideal, exclusiva i xenòfoba. L’entrebanc principal de l’espanyol sempre ha estat la diversitat idiomàtica consubstancial a la cultura ibèrica. No suporta viatjar pel seu país i no entendre allò que es diu. És molt més fàcil anorrear la diferència que no pas estudiar-la i assimilar-la. De dalt a baix, el castellà sempre ha practicat el genocidi cultural per adaptar la realitat a la seva curtesa de gambals. L’exemple americà és clamorós. I la decrepitud d’aquells pobles, exemplificadora, sota la cultureta castellana, basada en l’astúcia i l’espoli. No tots els castellans obren així, en absolut, però sí la majoria. L’experiència de tres-cents anys a la península, avalen l’afirmació. I si no han acabat amb tot allò diferent d’ells es deu a la poca intel·ligència o mandra a l’hora d’aplicar el programa mal copiat de la França jacobina.

Doncs bé, fins a la dècada dels vuitanta, el milions d’espanyols emigrats a Catalunya no van poder –els seus fills- estudiar sistemàticament en la llengua del país, i constituïren, políticament, una reserva humana treballada molt activament pels partits d’esquerra de dependència espanyola, els quals van fer una gran feina d’articulació amb l’espai esquerrà hispànic, a benefici del PSOE, més que no pas reforçant el sentit de pertinença al país d’acollida. Un cop implosionats el PSUC (a causa del final de la guerra freda) i del PSC (resultat del procés sobiranista català), sector de població ha quedat molt feblement influït pel catalanisme polític (per no dir que totalment al marge). ERC i les noves marques de l’esquerra espanyola es disputen aquestes important bosses de vot, amb una consigna en comú: evitar afavorir electoralment CiU i el President Mas, barrar el pas a la “dreta”. La “dreta” que ha liderat la construcció de Catalunya tal com la coneixem avui des de fa un segle i mig. La que falca els pressupostos generals espanyols destinats a les infraestructures aberrants, a evitar la sagnia de les institucions bancàries gestionades de forma absurda i delirant, la que malda per evitar un desnonament general dels espanyols que han seguit perillosament el camí dels grecs.

CDC i el president de la Generalitat són, doncs, a dia d’avui, l’objectiu a batre per una part de l’esquerra més centrada a portar els comandaments d’una autonomia que no pas en lluitar cívicament, conjuntament, còmplice, per la llibertat definitiva de tot un país. Una lluita que, si aconsegueix l’objectiu, podria ser una lliçó magistral per al món, per la pau que ha caracteritzat el moviment fins a dia d’avui, i perquè seria un revulsiu enorme per a la inversió, el creixement econòmic i, evidentment, per a la millora general de les condicions de vida dels catalans. Però, hores d’ara, sembla que molts s’estimen més fer el camí tots sols, o en companyia d’amistats incertes i perilloses, amics teledirigits i finançats des de Madrid, que cerquen trencar la unitat d’acció i contrarestar l’allau popular que s’ha anat manifestant, des de fa quatre anys, cada onze de setembre.

Una esquerra funcionària, ambigua, adaptada al sistema/estaca del 78 que deien combatre, pagada per la banca espanyola, que també ha oxigenat la nova dreta espanyola sorgida des de Catalunya. Aspirants a ser els nous polítics professionals mentre es manté la partitocràcia i la constitució del pacte postfranquista. Alternatives nascudes mortes per a consum d’ignorants i vida de demagogs. CDC, a la recerca de la credibilitat sobiranista, es desempallega d’UDC, ànima pura en mans d’una gran minoria que la mantindrà viva contra els darrers mercaders d’una manera de fer ja enterrada.

El partit de Mas és el preferit de l’empresari català, perquè creu en la política liberal –la que fa funcionar el món civilitzat- i, alhora, basteix, acreix i manté els necessaris serveis públics, que són peça fonamental de l’equilibri social i de la justícia redistributiva. Ambdues filosofies, liberal i social, prou regulades i compensades, han estat el fonament del creixement català i europeu de les darreres dècades (exemple mundial d’èxit que no tothom sap ni copiar).

Doncs bé, cal tocar un model que funciona? La darrera crisi econòmica , provocada pels sectors immobiliari i financer, ha estat molt més fonda fora de Catalunya. Aquí, la diversitat d’activitats ha fet de coixí. Espanya tendeix al latifundi monoproductor per falta d’imaginació, a la recerca de gaudir el present i no pensar pel futur. Falta de previsió, avarícia, por dels riscos i mandra.

¿Cal, doncs, deixar fora de joc, en els moments crucials del present, un grup humà imprescindible com és l’empresariat, petit i gran, aquell que sempre tem les promeses de sopars de duro de l’esquerra? Cal arrambar, com inservible, un president que va deixar palesa el 9N quines són les seves intencions respecte el país? Cal forçar les interpretacions d’aquella acció, que el té encausat davant la justícia espanyola, fins arribar a la difamació més roí i innoble? Costa d’imaginar que es pugui aconseguir res sense la contribució de Mas i de CDC, i de l’empresariat català, creador de riquesa col·lectiva i d’ocupació, gràcies al treball i l’enginy. Volem l’esforç de tots ells, els seus impostos, però no els volem a ells perquè són la “dreta”? Malament anirem si se’n desentenen del camí iniciat pel poble en la recuperació de la sobirania nacional, i ho poden fer, pel fet que “l’esquerra” vol amputar-se “la dreta”. Hauríem begut oli. Garrafes i garrafes, i per molts anys. Com passaria si dimiteix l’important sector catòlic de la nostra societat, pilar fonamental de la nostra cultura mil·lenària i amb un pes molt actiu a casa i a l’exterior. Uns catòlics i una estructura religiosa que van jugar un paper cabdal en la formació de les organitzacions obreres durant la clandestinitat franquista i en el funcionament de les organitzacions juvenils, divulgadores de l’esperit catalanista. Una església catalana que aguanta malgrat les atzagaiades dels ximplets, submergits en el materialisme ridícul del nivell cultural modern, xaró, curt de gambals, emparat de cretinisme consumista i en un hedonisme de nivell zoològic.

Voler deixar establert que es vol construir un futur al marge de la nostra Església és dilapidar, d’entrada, un important cabal d’energia humana i espiritual que trobarem a faltar més aviat que tard. El sectarisme d’esquerra sempre es vol imposar com a voluntat majoritària (bolxevisme), però les majories que funcionen són les que apleguen la diversitat de sensibilitats, encaixades amb cura i equilibri dins d’una composició diversa i complementària, de tots colors, com un trencadís gaudinià. Però això no és el que convé al tradicionalisme esquerrós català, incapaç d’entendre la necessitat de construir un bloc nacionalista fort, tot i que circumstancial. Mentrestant, a Madrid respiren alleugerits, mentre segueixen escorcollant cada fibra de la camisa del President Artur Mas i el seu Estat Major.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Escriu el teu Nom :
Escriu els teus Cognoms :
Direcció de correu-e :
DIARI GRAN TV
Disseny
Allotjat a

Xadica
Contacteu

Col·laboradors DGS
Articles
Copyright 2011 Diarigran.cat
StatCounter – Free Web Tracker and Counter

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s